Fou un vespre de setembre tot caminant per l'herba on em van sorprendre les fades per primera vegada. On òlibes, arbres i abelles em xiulaven a cau d'orella i l'herba jugant entre els meus dits, em despullava l'ànima a petons, m'estroncà les ferides i em va escombrar la pols. Creu-me, creu-me que mai hi hagué més llum a les fosques del meu vell trencaclosques. Creu-me que res no enguixa tantes esquerdes com caminar per l'herba... Per això torno sovint al paratge on es fa dolç l'oratge per sentir a Venus a la vora on la vida s'olora, on la pell se m'enlaira i jugo a la 'xarranca' amb set núvols i l'herba pergunta pels amics i per les orenetes que han fugit mentre em fa pessigolles entre el cor i els dits.
Creu-me, creu-me que mai hi hagué més llum a les fosques del meu vell trencaclosques. Creu-me que res no enguixa tantes tantes esquerdes com caminar per l'herba.